Plantes de tractament de residus

Tecnologia al servei del reciclatge

R

eferents en el territori valencià en matèria de residus, les plantes de Guadassuar i Algímia d’Alfara s’encarreguen del tractament dels residus que genera el Consorci. La primera, prop de l’autovia l’A-7, la gestiona el Consorci Ribera i Valldigna. La d’Algímia, considerada la planta valenciana més avançada i ubicada a la vora del Parc Natural de la Serra Calderona, pertany al Consorci Palància-Belcaire. Plantes de tractament amb la més moderna tecnologia al servei del reciclatge, on van a parar els residus generats per les cinc comarques del COR. I així serà mentre no es pose remei a la manca d’infraestructures pròpies que facen possible un tractament adequat. Dues instal·lacions netes, sense males olors, que lluiten per capgirar l’opinió desfavorable que sobre la seua activitat sol tindre una part de la societat.

Transparència i didàctica

U

n aspecte fonamental en què coincideixen les dues plantes és la seua aposta per la transparència. En el més estricte sentit de la paraula. La finalitat és desmitificar el concepte negatiu que es sol tindre d’una Planta de Residus. Una planta no és un abocador, sinó una part de la indústria del reciclatge que es dedica al fem, explica Vicent Fernández, responsable de la Planta de Guadassuar.
Allí, el desig de transparència els ha dut a idear una passarel·la de circuit circular, que porte a les visites a realitzar un recorregut tancat. La idea és fer una planta visitable, plena de vidres, que exemplifique la transparència que busquem. Un altra de les millores que tenen en ment és la construcció d’una aula d’interacció, en què els visitants –especialment els més menuts- puguen interactuar per aprendre en primera persona el que és el reciclatge. Ens interessen especialment els escolars perquè són els que el dia de demà han de tractar de fer-ho bé.

Una passarel·la semblant ja es pot trobar a la planta d’Algímia d’Alfara. L’objectiu és apropar el que fem als ciutadans, per a que coneguen tots els passos que seguim i les infraestructures que tenim, assegura Alejandro Valderrama, encarregat de la planta. En poc més de sis anys, són més de mil les persones que han visitat les seues instal·lacions. Hi ha setmanes en les que tenim dues o tres visites guiades.

Les vitrines de la sala de visites exposen objectes amb consells per a reciclar. Una bombona de butà, una televisió i un peluix de Mario Bros informen d’allò que cal portar als ecoparcs. També residus de poda –que una vegada tractats es solen regalar a les vinyes de la comarca-, bosses premsades o una màquina capaç de detectar diversos tipus de plàstics, que després s’utilitzen per fer nous envasos.

L’arribada del fem

U

Un camió arriba a les instal·lacions de Guadassuar i signa per deixar constància de la seua visita. Just després s’acosta fins la doble bàscula, on és pesat. A l’eixida tornarà a passar per aquest punt per tal de saber quant de fem ha descarregat a la Planta. El tiquet que rep, i el sistema informàtic, registraran el pes total.

El camió arriba al fossat on una de les portes de què disposa s’obri per permetre l’abocament de fem. Es tracta de l’anomenat fossat platja, ja que es pot baixar al mateix amb una pala per tal de treballar la distribució dels residus. No obstant, però, és el polp el que agafa el fem, especialment per treure els objectes voluminosos. Saps com està el fons del fossat perquè quan entra el material trenca les bosses per al posterior cribratge, explica Vicent Fernández. Després de l’operació la porta torna a tancar-se i el camió abandona el recinte.

El mateix procediment es viu a Algímia d’Alfara, amb les seues vuit portes. Es treballa amb polp (o pala), però també existeix l’opció de que el camió entre al fossat per baix. Destaca l’absència de males olors, com a conseqüència de la bona ventilació que ofereix la sala.

Es para de treballar des del dissabte a les 14 hores fins dilluns a les 10, però la recepció de fem és regular. Hi ha un marge de 48 hores que no pots superar. La planta no pot estar molts dies parada perquè un municipi no pot estar una setmana sense abocar fem. No tenim un pico de feina, és constant, explica Fernández. Una instal·lació industrial té la pressió a l’eixida, per la producció; a una planta de tractament la pressió es troba a l’entrada, per la recepció de fem.

La sala de màquines

A

Guadassuar, després de rebre el fem, es passa a la planta de selecció manual. A la primera cinta els treballadors s’afanyen a separar el material voluminós que no ha aconseguit treure el polp. En aquest cribratge de matèria orgànica es lleven, entre d’altres, pedres, envasos o aparells elèctrics, amb l’objectiu principal de separar-los de l’alumini i el ferro. La sala té una bona ventilació que permet unes condicions adequades per dur a terme la feina. Tractem d’aconseguir òptimes condicions de treball, ja que una planta manual sempre tindrà més qualitat, assegura Fernández, qui recorda el ritual que cal seguir: prevenció, reutilització, valorització i eliminació. Per la vesprada, es neteja tota la planta i es comença de nou amb el procés.

Algímia no dista molt de la seua homòloga. A la primera porta es seleccionen els voluminosos –operació que selecciona els elements més grans-, i a la segona un Trommel (garbell rotatiu) fa el cribratge de la fracció orgànica, que posteriorment va al reactor i després és triturat. Entre aquest procés, un parell d’aspiracions. Tot orquestrat des de la sala de control, el cor de la planta.

Allí el fem passa un parell de setmanes des que entra fins que ix, i és voltejat de dreta a esquerra. L’oxigen, aigua i fermentació estan controlats a través del laboratori, en el que es fan proves. Aquest volteig és el pas previ a l’afinat, que finalment es convertirà en compost.

La d’Algímia, a més, té el valor afegit de que disposa d’un abocador junt a la planta de tractament, una diferenciació respecte a la resta . Tenir l’abocador a la vora és còmode, perquè tens un palista dalt, i si hi ha un problema amb el polp, el palista pot vindre a ajudar amb el fem, comenta Valderrama mentre passem junt a una foto de la Planta, amb la Serra Calderona nevada al darrere.

Mai hi ha hagut queixes del veïnat, i l’impacte mediambiental és mínim. Si posarem una planta com aquesta prop del nucli veïnal, seria un problema.

Les xifres

L

a Planta de Guadassuar s’inaugurà en juliol de 2016, i en novembre ja assolia una producció del 120%. Tracta entre 400 i 500 tones diàries de fem de dilluns a diumenge, amb dos torns productius –nit i matí-, i un torn de manteniment que és de vesprada. Ací no parem mai de rebre fem. Al voltant de 55 treballadors directes treballen en aquesta instal·lació, als que s’han de sumar els indirectes com els xicotets comerços, que proveeixen a la planta d’aigua o electricitat entre d’altres.

També dos torns productius hi ha a la planta d’Algímia, amb un conjunt de 50 treballadors. Segons les dades de la instal·lació es recuperen cada any unes 1.800 tones de residus, 1.380 tones de plàstics i brics i 3.300 de fèrrics i alumini, a més de produir unes 27.600 tones de compost. La mitja de tones de residus urbans tractades diàriament l’any passat va ser de 355.

Diuen que aquesta planta està dissenyada per a tractar 120.000 tones, però una cosa és què pots tractar i altra el que els reactors poden treballar. Si no els deixes reposar, el rebuig puja abans i en conseqüència també ho fa l’abocador, explica al responsable de la planta, qui afegeix que al remat tots els Consorcis deurien tractar el seu propi fem. Si no el problema que té el V5 se’l mengen altres plantes, i arriba un moment en que és insostenible. Hem anat prou de temps per damunt de les nostres possibilitats.

El de Guadassuar i el d’Algímia són dos recintes que minimitzen les olors que desprenen els residus i generen llocs de treball de qualitat, a més d’una bonificació en els impostos del fem. I és important entendre la necessitat d’aquestes indústries del reciclatge; ningú vol tindre una instal·lació com aquesta prop de casa, però de nit tothom vol llençar la seua bossa al contenidor.